lo record

Com que vivim amarats de raó ja no mos importa pas gaire lo que puguin dir de naltres.

Supeditats a la fortor de la terra calenta, sempre calenta. Calenta d'hivern i d'estiu.

Les cases estan plenes de crostes, encara, I en algunes cares s'hi pot veure reflectida la por, una mica només. Una mica de por

I això que han passat setanta anys, que dic setanta, més. I lo vell i lo nou s'han barrejat d'una manera tan estranya, a mi em sembla que s'haguessin amalgamat estany i pedres, una cosa lletja, vaja

I pels camins, si mires a costat i costat encara hi veus trossos, i canyes i algun arbre, un xop, un noguer. I files de perers ben empeltats com al Costeret, hòstia el Costeret, no en queda ni la costa, ni els perers em sembla. Tot és ben pla.

I les eres de tàpia si en queda alguna és òrfena de teulada, si, de teules i de bigues i de record. Tot això. No ho sé com es pot tindre tan mal gust. Al voltant, camps de panissos en fileres perfectes i figueres oloroses i camins de tros amb riells d'herba al mig i els Montsec allà al fons i encara unes paques de palla i algun ramat de corders que queda.

I els mixons a les moreres. A cents n'hi ha de mixons, perquè de moreres en queden ben poques, també. Ara no sé si encara es fa això de tenir cucs de seda per produir, seda?... i nosaltres de petits n'havíem tingut tots un moment o altre, i si tenies una morera tenies un tresor, perquè podies regalar les fulles o canviar-les no sé pas ni em puc imaginar per quina cosa. És igual, per todos. I els cucs vinga a menjar fulles. I lo dels todos n'és una altra, que són uns ossos de coig llimats i tenyits amb roja què és una arrel que em va ensenyar ma padrina.