anna maria

L’Anna Maria és enquitiadora, ho té, no hi ha explicació. És d’aquelles persones que néixen amb gràcia, emprenyadores, vaja.

A mi m’encanta, quan li pregunto com s’ho fa em diu que quan té el sac ple el deixa anar, sense més, obre les mans i el deixa anar…i sorprenentment no passa res. Bona, eh? És una bona filosofia, si senyor.

Quan erem petites ja era així, diferent de les altres, més petita, més esquiva, més fácil, una autèntica falcilla. Berenàvem juntes sovint, a les escales de casa meva, menjàvem caserios, us ho podeu creure? Teníem unes idees absolutament fora de lloc, una mica com d’esbrinar què passava al nostre món i rebre sempre un revés de por.

Ara, sóc incapaç de menjar-me un caserio. Fan càncer, oi? O és una llegenda urbana? Encara existeixen els caserios?

Sa mare, la Ramona, i la Pilar, la meva, cosien o feien conserva o vés a saber què una mica més amunt. Sempre atentes, cansades de tenir tantes nenes que es feien grans per moments i no responien als seus desitjos. Què podiem haver fet? Distreure la seva atenció? No, jo també volia ser cosidora, encara ho vull de fet i en canvi l’Anna Maria, que era bona cosidora, ho va deixar córrer. La nostra por més gran era anar a parar a la planta de destrio de la NUFRI, ja veus tu, almenys les coses pel seu nom. Destrio de pomes per la sidra.