no cal que sigui el meu poble
I quan
torno al poble reconec les cares de la gent, no cal que sigui el meu poble, a
qualsevol, reconec aquesta cara de pagès irat amb el collons pelats d'alçar-se
a les quatre de la matinada a fer parada i amb l'esquena destrossada de tan
canviar les pales i de fer anar el xapo, aquesta pell dura i esquerdada i plena
de vida que tu no saps ni de què va tot això xata, que no saps lo perillós què
és portar un tractor i enganxar el remolc. I que si que ho sé, que li he vist
fer a mon pare mil vegades, i es necessita una perícia per fer aquestes coses!
I que els pagesos d'aquí saben fer de tot, que t'arreglen un motor i et fiquen
una politja com si fossin mecànics tots, que més els val, que s'han hagut
d'espavilar i saber de plagues i d'insecticides permesos i de pe-hacs de les aigües i de llavors
transgèniques, que us penseu, que a la ciutat ho sabeu tot i no heu vist ni
créixer una col, que si vas a baix a l'hort a buscar un enciam no el saps ni
distingir.
“volví a casa abatido, sin entender nada, un pasado que se consume penosamente, reminiscencias, idilios, sentimentalismo, respeto, conciencia descompuesta y mixta que me abruma, me sofoca y me agota, a duras penas pude dormir y pasé la noche con horribles pesadillas, una soledad atroz y aridez espiritual, not a soul…, sin embargo, tengo que superar esto y trabajar, crear, lo estoy haciendo, ya he empezado a vencer en la lucha contra las pasiones, la muerte de las pasiones produce una serenidad real, concreta, y mis pasiones mueren, tanto dentro de mí como a mi alrededor hay un desierto, pero no me rindo, espero y confío, la noche, igual que cae del cielo, se levanta de la tierra.”
ResponElimina¿quién pudo escribir algo así? no fue el tío tobby, seguro.
porque uno piensa y respira también por las noches, ¿verdad, princesa?